diumenge, 24 d’abril del 2016

PISTA 7


MARIA MERCÈ
 

1

Quan aquell desembre
havia de nàixer
Maria Mercè,
m’envià la mama
a ca ma cosina.
Sa mare, ma tia,
encara vivia
a prop del canal.
Tenia set anys,
final de la tardor.
Pel camí duria
el meu berenar
de pa i xocolate;
encara no eren
les rosques aquelles
que em feia la mama
i tots admiraven,
tan plenes d'avio.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 123



3

Molt lluny d’aquell món,
finida la màgia,
seca la tendresa,
vet aquí que amb versos
intente evocar
un poc d’aquell temps
on vam créixer junts,
 rics de sol i d’aire,
un poc d’aquell poble
ple d’infants fent bulla,
el Filet de Fora,
la Rambla i els horts, 

aquell poble vell.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 131

PISTA 6


PER A UNA ELEGIA INCOMPLETA


1

Vaig haver de tornar fins a la llum primera,
un cel fet tot de palmes, unes serres resseques,
sense fonts, sense arbredes, amb baladre i fardatxos,
raboigat, cantaueso, roca i sol a l’estiu.

Retornava a la casa després d’anys i distàncies,
al meu món, la gent meua, el meu poble, dels qui
n’era la veu i el cant. Un àmbit de silenci
m’aguardava des d’una eternitat arrere.

Duia amb mi la paüra que em gelassen el cor
aquell cel, les palmeres, la llum que els ulls feria
amb dits d’adolescent, un temps que em va pertànyer.

Van quedar endarrere cossos, records, presències,
pur temps d’aprenentatge com un càntir que es plena,
com les aigües primeres que comencen el riu.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 79

 
GENT
2
Vaig trobar dones velles, al carrer assegudes,
que buscaven al cel els presagis de pluja,
si gelarà les faves, els pésols, les ametles.
I a l’hort, en la replaça, la tia Rosa feia

hortènsies gegants amb aigua del pou, clara,
sota l’ombra que, al juny, els donava un trespol
bastit amb palmes seques nugades amb cordells
d’espart que suportaven uns puntals d’olivera.

I la tia Isabel, que feia fogassetes
amb pinyonets i panses, coquetes i almorjàvenes,
-com al conte hi posava mots dintre dels pastissos-,

Rotllets d’anís, penjolls de sucre i massapà
farcits de cabell d’àngel que portaven al coll
els xiquets en el sant, amb caramels i cintes.

 
Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 134

PISTA 5


L’ANTIC JARDÍ D’ÍTACA

(…) la glòria del jardí (…)
DAVID JOU 

1

I al bell mig d’aquells dies, com un regal del temps,
vaig trobar un jardí, el jardí d’un poeta
com una àmplia finestra de bat a bat oberta
a un migjorn de colors encerclat de palmeres.

I al jardí que trobava el temps em féu jardins,
matisos de geranis on no deixar memòria,
on passar com les flors, l’una igual a les altres,
ara que el temps matava, l’ambició finia.

Per a mi hi van créixer els rosers i les dàlies,
Crisantems, estills, fúcsies, margalides i hortènsies
plantats amb goig i cura, cadascun en ser temps,

assutzenes del frare sant Pasqualet, pastor
que resava i ballava a la cova d’Orito, 
territoris d'amor els seus ulls abastaven.




Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 137

Geranis


PISTA 4


1) En "El conte del mig pollastre" trobareu la tornada que canta Dani Miquel acolorida en blau.
2) En aquest vídeo veureu els xiquets escoltant Dani Miquel narrant El conte del mig pollastre. Premeu ací per escoltar la tornada que se us demana.

El conte del mig pollastre

 Açò va anar i era un mas on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d’aviram: gallines blanques i negres, descomunals gramàntols, estovades lloques… era allò que sovint es veia voltant el maset.
La velleta coneixia cadascun dels animalons que criava.
Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa hora.
–Pull, pull, pull –va anar cridant.
I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres.
–Què fas tu que no menges? –s’estranyà la vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el mig pollastre va fer un 'coc, coc' molt enraonat i encara es va separar més dels seus congèneres.
–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si mateixa la dona–. Aquest animalet no és meu!
Era de veres: no l’havia vist mai abans.
Li va haver de donar que menjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.
El mig pollastre va passar així algunes setmanes buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà una miqueta. Aleshores va veure que es tractava d’un diner.
–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot quant podia:
¡Jo sóc un mig pollastret
que gratant un femeret
s’ha trobat un dineret!

I sense més ni més, es fica la moneda en el seu papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit. Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei. De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic” i cantava la següent cançó:

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret. 

En això, arriba a uns plans tapats de boscs i herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el veu, li pregunta:
–On vas, mig pollastre?

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret, –li contesta cantant el mig pollastre.

–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veuota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre. I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.
Saltant i botant continua el seu camí fins que va topar amb una maça que només feia que pegar maçades.
–On vas, mig pollastre?
Ell va respondre:
Vaig a casar-me amb la filla del rei…i la resta de la cançó.
–Això si jo et deixe passar –li adverteix la maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te d’un colp.
–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix pel bec de l’animaló.
I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de tant bona berena com se li presentava.
–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell… fa el mig pollastre. I ella l’interromp:
–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos.
–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa, zzuumm!, com qui es tira un capbussó, estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!
A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de seguida. Res no se li coneixia del molt que portava dins.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 2 (Tàndem edicions · Albatros)



PISTA 3


LA FESTA


I enmig de l’any, la Festa. Com un dátil madur,
com aquelles magranes i bacores de cera
que s’obrien i duien dins una Marededéu
de l’Assumpció blanca, un bolic de cotó.

Festa d’homes parlant per enmig del carrer,
fresques mates d’alfàbiga dins d’un dribell de fang,
vora el pou a remulla, coixineres d’ametles,
el gesmiler del còssil i els grills de mitja nit.

Dins la Festa hi havia l’alé dels llavis d’Elx,
cremava, calent, l’aire; portes del temple obertes;
la pell de la Rescèlica, or a la llum d’agost.

L’olor acre dels braços, barrejada amb la pólvora,
ferma l’àmbit del poble, la suor com un tro,  
com un rellamp, els joves boten foc per les places.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p.100. 

*Rescèlica
Amb la Mare de Déu morta, baixa la Rescèlica, un artefacte carregat amb quatre àngels i un sacerdot encarregat de pujar l'ànima de la Verge al cel.

Rescèlica

PISTA 2


CARRERS CAP A L’ESCOLA



Carrers d’Espí i Fossar, Filet de Fora.
Carrer de l’Àngel, que el Raval tancava.
Feia el camí cap a les carmelites
fugint dels gossos que em donaven por.

Escrits als murs del carrer de Sant Jordi
Anunciava un rètol el col·legi
I no entenia el que volia dir:
Prohibido fijar carteles. REA.

La processó del Nen Jesús de Praga.
Els llargs bancs plens de nens de l’acadèmia.
M’acompanyà la por creuant aquells

carrers que enyore ara. Replaceta
dels Pontos. Senda dels Solars. Llibretes
d'escriure, comptes, paliller i ploma.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors. p. 115

PISTA 1



 











AUTOBIOGRAFIA

El vint de maig vaig nàixer
de l’any cinquanta-dos
Escorpí  sobre Taure
em va gravar la pell
amb les seues estrelles.

Era el número onze,
carrer de Joaquim Santo,
el sud del raval d’Elx,
casa de planta baixa,
carrer ple de pols o fang,

un poble vell perdut
pels fragments de la història,
pel temps que passa i trenca
les coses, les persones,
els records, les vivències.

Van haver de gastar pales
per fer-me nàixer
(no he sabut mai com fer
per a viure com cal)
i encara me’n recorde

com va patir ma mare
per a portar al món
un xiquet malaltís
que calgué batejar
als pocs dies de nàixer,

sens comprar-li vestit,
ni fer convit, ni res
pel temor que es morís.
Vaig ser el primer fill
d’una casa de camp,

horts del Sol i en Joan.
També en aquest camp d’Elx
van nàixer tots els meus
avantpassats que sé,
palmerers, llauradors.

Pallús per part d’una àvia,
panxorro per de l’altra,
Mon pare era dels príncips,
el gran dels germans,
ma mare, la xequica.

Dos homes, dues dones.
No vaig conéixer l’avi
per la part de mon pare,
de nom Gaspar, diu que
sabia de negocis,

i quan alfarrassava
les magranes i els dàtils,
cada unglada en la pell
d’una mangrana verda
eren cinquanta arrobes.

Per als dàtils, un nuc
fet en una palmeta
eren seixanta arrobes,
ço vol dir una càrrega.
Amb l’avi de la mare

Diu que ens volíem molt,
que el trobava a faltar;
ell m’ensenyà a llegir
i em duia amb bicicleta
al camp de lo i Tarí;
també a la barberia,
on llegia els diaris,
feia corda d’espart
segut a una cadira
baixa de fusta i boga,

i enversava de jove,
i portà la bandera
tricolor al davant
de la gent d’Atzavares
quan tothom festejava

la Segona República.
Però això ho vaig saber
molt més tard, anys després,
quan de nit ens quedàvem
parlant la mare i jo

a la cuina en silenci.
(No solien a casa
parlar mai de la guerra)
L’avi Joan morí
d’una torbeta al cap
l’últim dia d’agost
de l’any cinquanta-set,
la nit de Sant Ramon,
quan boten la palmera
de fi de festes d’Elx.

Per primera vegada 
entreveia la mort.


Jaén i Urban, Gaspar (2012), Testament. Sonets de l’hort de palmeres. Tarragona, Arola editors, p. 105-109