PISTA 4

1) En "El conte del mig pollastre" trobareu la tornada que canta Dani Miquel acolorida en blau.
2) En aquest vídeo veureu els xiquets escoltant Dani Miquel narrant El conte del mig pollastre. Premeu ací per escoltar la tornada que se us demana.

El conte del mig pollastre

 Açò va anar i era un mas on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d’aviram: gallines blanques i negres, descomunals gramàntols, estovades lloques… era allò que sovint es veia voltant el maset.

La velleta coneixia cadascun dels animalons que criava.

Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa hora.

–Pull, pull, pull –va anar cridant.

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres.

–Què fas tu que no menges? –s’estranyà la vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el mig pollastre va fer un 'coc, coc' molt enraonat i encara es va separar més dels seus congèneres.

–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si mateixa la dona–. Aquest animalet no és meu!

Era de veres: no l’havia vist mai abans.

Li va haver de donar que menjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.

El mig pollastre va passar així algunes setmanes buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà una miqueta. Aleshores va veure que es tractava d’un diner.

–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot quant podia:

¡Jo sóc un mig pollastret

que gratant un femeret

s’ha trobat un dineret!

I sense més ni més, es fica la moneda en el seu papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit. Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei. De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic” i cantava la següent cançó:

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret. 

En això, arriba a uns plans tapats de boscs i herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el veu, li pregunta:

–On vas, mig pollastre?

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret, –li contesta cantant el mig pollastre.

–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veuota.

–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre. I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.

Saltant i botant continua el seu camí fins que va topar amb una maça que només feia que pegar maçades.

–On vas, mig pollastre?

Ell va respondre:

Vaig a casar-me amb la filla del rei…i la resta de la cançó.

–Això si jo et deixe passar –li adverteix la maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te d’un colp.

–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix pel bec de l’animaló.

I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de tant bona berena com se li presentava.

–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell… fa el mig pollastre. I ella l’interromp:

–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos.

–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa, zzuumm!, com qui es tira un capbussó, estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!

A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de seguida. Res no se li coneixia del molt que portava dins.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 2 (Tàndem edicions · Albatros)